No es fàcil viure en un desert, en un terreny prestat ple de sorra. No es divertit viure en una incertesa, pendent de que la justícia faça el seu treball i siga justa.

La primera vegada que vaig anar al desert, vaig entendre que aquell era poc romàntic i que cap persona deuria viure en eixes circumstàncies. Malgrat això, ells fan especial totes les estàncies i el tracte als invitats es tan meravellós que a voltes no vols tornar ales grans civilitzacions. L’ésser saharaui es nòmada per naturalesa i es hospitalari amb cualquier altre ésser humà, capaç de donar tot a canvi de res.

Vos deixem un documental amb un vídeo de «Matres» , que he trobat en YouTube. Aquell lloc on viuen 200.000 persones quasi mig segle.